Capítol IV - Les Rutines Falleres

En 13 anys es poden viure moltes experiències, ja hem explicat algunes d'elles molt intenses, però encara quedarien altres per viure fins que les circumstàncies ens van portar a posar punt final a la nostra etapa de fallers oficials. Mentre estàs dins d'una comissió, amb la colla d'amics, no et pares a pensar en tot el que passa a València capital, la qual visitava com si d'una altra ciutat es tractarà, de tant en tant, i sentint-me foraster per la llunyania. Durant l'any, la costum era quedar els divendres a sopar a la barraca, el dia per a realitzar les reunions, pagaments de loteria, es jugava a les cartes o al parxís fins a les tantes de la matinada. Va ser quan l'expressió "sopar sobaquer " va cobrar importància en la meua vida, un terme tan característic com valencià per a referir-se al fet d'agafar el bocata de casa i reunir-te amb els teus amics al casal mentre piques cacauets, olives, tramussos i papes. Després de sopar, venia el moment de discutir els temes importants de la falla, la gestió en mans de quin president, gran e infantil, les noves falleres majors, l' organització d'actes, totes ixes coses que per als menuts sonaven a avorrides i que també deixava moments poc agradables en els que preferia no estar present. Per això, els més joves mos anàvem a vore la televisió amb la porta tancada per no sentir als majors o eixíem a jugar al carrer sempre que no fera fred. Si ho feia, ens quedàvem dins jugant al futbolí o a les tenebres. 

A la barraca hi havia una zona que em cridava l'atenció. Era una vitrina enorme de vidre, on la falla col.locava els premis guanyats en els campionats del sector i de Junta. A la prestatgeria hi havia trofeus de futbolí, truc, així com els estandarts amb els corbatins de tots els representants que van exercir de presidents o falleres majors. Però a mi m'agradava la part de baix on es guardaven els llibres fallers de JCF que any a any li donaven a la comissió. Eren molt grossos, pesaven un quintar i incloïen les fotos dels premis de l'exercici anterior, esbossos de les falles d'ixe any així com els rostres dels representants. Com una mania personal, quan no tenia res a fer, traïa un llibre a l'atzar i em posava a repassar els detalls, o sinó a comparar esbossos per analitzar quina falla era la millor, encara que la meua capacitat de judici es limitava als esbossos, ja que la major part de les falles no les havia vist "in situ". Així passaven les setmanes fins que arribava Nadal, el compte arrere per a les falles. El concurs de Betlems es vivia amb il.lusió, ja que Cases de Bàrcena sempre quedava entre els primers de Rascanya, igual que a parxís o en campionats d'atlestime infantils. Se'ns notava aquest esperit guerriller forjat entre els camps de l'horta i un caràcter que curiosament no em va acompanyar a mi, prou negat per a l'esport, excepte en dos concursos de dibuix on vaig poder aconseguir dos segons premis. 

A finals de Gener, tocava preparar els playbacks, era quan els dissabtes per la vesprada i Diumenges iniciàvem la costum de quedar i de pas anar notant que l'ambient faller s'acostava. Moltes vesprades de febrer escoltant les cançons que anàvem a representar i amb una orella enganxada a la ràdio per escoltar el futbol mentre no ens separàvem de l'estufa, ja que una altra cosa no, però el fred de la barraca no s'oblida fàcilment. La cridà donava pas a Març, on no cal explicar la quantitat de moments que es viuen i que fa que tot faller desitge l'arribada d'este mes. El 14 o 15, segons caiguera, anàvem ma mare, una amiga, el seu fill i jo a València per vore les falles d'especial, encara que sempre les agafàvem a mig acabar de plantar. El regust amarg sempre m'acompanyarà, encara que s'oblidava a base de bunyols, xocolate, sopars, petardos, playbacks, orquestra, disfresses i sobretot, amb la Ofrena. Adorava el passacarrer per València, els membres de la comissió desfilant i els aplaudiments de la gent fins arribar a la plaça de la Mare de Déu, que ens il.luminava amb la seua tendra mirada mentre la vestien de flors. És el moment en què més orgullós estàs de ser valencià, perquè t'acompanya la teua gent i t'enrecordes dels que no estan físicament però els portes dins del cor. Ja en l'autobús i de tornada a casa, m'agradava mirar sempre per la finestra i vore falles que apareixien pel camí (les del carrer Alboraia, Primat Reig i l'Avinguda Constitució) sense ser conscient que anys després visitaria aquests llocs. 

Arribava el 19, tocava enfundar-se de nou el vestit de llauraor i felicitar a tots els i les José que es creuaven. Passacarrer que finalitzava a l'ermita, alguns entraven a escoltar la missa, altres es quedaven fora per a fumar o no escoltar al retor, recolzats en el pou que lluïx en l'escut de la falla. Després tornar a la Barraca, ballant amb la banda que s'animava més quan tenia beguda a mà. Escoltàvem la mascletà i després a llevar-se els tratges que es guardaven en l'armari fins a la pròxima presentació. Hora de dinar a casa dels meus iaos, ja que el meu iaio complia anys i el sant, i després de tants dies sense passar a vore'ls, tocava complir amb la família. A la vesprada, un poc de relax que ens donara forces per encarar les últimes hores de festa, encara que jo crec que mai vaig aconseguir dormir de les ganes que tenia de tornar a la Barraca. Quan ja es feia de nit, tornàvem al casal, sopar d'infantils i la cremà, es consumia pel foc la falla mentre els xiquets l'envoltàvem al compàs de Lo Cant del Valencià, El Faller o l'Himne Regional. Mateix procés que es repetia ja en hores de la matinada amb la falla gran. Desapareixien entre les flames els dos motius que donen origen a la millor festa del món, reduïts a cendres que servien per encendre els últims petardos. Aixina es van succeir els anys, amb persones magnífiques que passaren per la meua vida i que sempre recordaré, tot i que ells de mi no. Adquirirem les rutines falleres fins el moment de dir adéu, el 20-03-2010, a dos i mitja de la matinà, a la Falla Cases de Bàrcena.