Capítol III - 2001, odissea en l'espai faller

El marc paradisíac de l'horta valenciana és senzill de construir, un camp de tarongers, un Sol brillant, un lleuger vent de llevant i una barraca entre les terres. Aquestos elements que Blasco Ibáñez incloïa en els seus textos han quedat degradats amb el pas del temps i la corretjosa urbanització que ha deixat com residuals els pulmons de la ciutat. No obstant això, encara es poden apreciar barraquetes com antiguament servien per a que els llauradors visqueren, i alguna fins i tot ha servit per acollir una falla que sense l'horta no tindria la mateixa història. Darrere van quedar els festejos al carrer Benirredrà, i amb previ pas per l'alcaldia de la pedania, es va arribar al que seguix sent actualment el casal de la comissió. S'acabaren els problemes amb els veïns, i disposàvem d'un bon terreny que ens permetia als xiquets jugar sense el perill dels cotxes ni haver de tallar el carrer per plantar les dos falles. Canviem el test, però les arrels eren les mateixes, ma mare va canviar el seu vestit de fallera major per el negre de presidenta i després del primer any de mil.lenni en aquest emplaçament, va arribar el 2001, i amb ell, el que és viure en primera persona un càrrec de responsabilitat.

Pocs dies després de que cremaren les abelles, ma mare entrà en l'habitació del meu germà, on jo estava fent els deures mentre veia la televisió. Ja s'havia rumorejat que per la meua edat, em tocaria ser el president infantil, però faltava que jo donara el "si vuic" per a fer-ho oficial. No vaig tindre molt de pensar, si el meu germà heu va ser dos vegades, jo també hauria de provar la experiència. El pas dels anys m'ha fet oblidar molts dels actes que vaig haver de presenciar al costat de la ma mare com a presidenta, Mabel, la fallera major, Glòria, una gran amiga i fallera major infantil de l'exercici anterior que li va donar relleu a Saray, la meua acompanyant, que per tercer any dels quatre de vida que tenia la comissió, va convertir-se en la Fallera Major Infantil 2001. Però hi ha records que no s'obliden, les presentacions de les falles agermanades jugant a les paraules encadenades per a no marejar-me al cotxe, l'enveja de perquè a elles lis donaven flors i el president infantil quasi mai tenia regal (coses de xiquets). També com de llarga que es pot fer una exaltació a València, les fotos, sopars d'agrupació, campionats, en definitiva, la responsabilitat d'estar al capdavant dels xiquets de Cases de Bàrcena.

Molts actes que es sumaven als que ja de per si tocava fer en els dies grans de la festa. El 14 va aplegar la falla que pocs dies després em tocaria cremar. Immaculada Ibáñez va ser l'encarregada de realitzar l'obra, amb el lema "El Circ", que consistia en dos caps de pallassos que sobreixien entre una sèrie d'escenes dedicades a aquest espectacle. Colors vius, animals i somriures, prou típic del que es troba en una falla infantil que quedarà en la meua memòria com l'única que en 23 anys he pogut encendre. Entre la meua mà i la de Saray , vam prendre la metxa, però hi hagué un pallasso que es va salvar del foc, el ninot que més em va cridar l'atenció per la seua gràcia, ja que intentava escapar de la falla amb el seu cotxe boig. Les flames apagaven l'exercici 2000-2001 que em va donar l'oportunitat de conèixer la festa des d'un altre punt de vista, com a president infantil, que millor o pitjor, vaig intentar portar amb la màxima innocència. Com digué Moisès Domínguez en el seu article "Angelitos" (Suplement falles L-EMV 2001): "és el càrrec que més desapercebut passa dins de l'organigrama de les comissions. Poden ser uns extraordinaris cangurs de les falleres infantils o uns traviesos irremeiables".