Capítol I - Una fallereta per terra
Va a començar la mascletà, Dani, a on estàs? Això sona massa fort, millor me quede baix del llit, amagat, amb les orelles tapades amb els dits. Aixina, mentre tota la família, reunida en casa de la iaia, escoltava els bombardejos dels masclets. A Canal 9 les oferien, i tot i que el volum es podia baixar, jo tenia tanta por que m'amagava en l'habitació de mon tío, on es guardaven les revistes i diaris de la casa. Allí estava ixa edició del El turista Fallero, i en això tenia prou, la llegía una i altra vegada, una i altra vegada, des de la primera pàgina fins a l'última, una i altra vegada, una i altra vegada...ni ma mare ni ma iaia sabien que fer per a que guardara la revista, sempre per el mig.
Sobretot m'agradava ixe esbós de Julio Monterrubio, "Con los niños no se juega", falla Plaça del Pilar del 1995. Els ulls de melancolia i uns cabells rojos infinits que tapaven els seus muscles. La portada, una fallereta en terra en el ram tirat, imatege que passà per tots els racons de la casa. Va ser quan els noms d'algunes comissions es quedaren gravats en la meua ment, com el xiquet que aprén les taules de multiplicar o a diferenciar els personatges dels contes de Disney.
Jugava a seleccionar les falles del nostre sector, Rascanya, un sector que s'obrigué per a rebre una nova falla, la que canviaria la nostra vida per complet. Però fins a ixe moment, les falles es vivien en ma casa d'una altra manera. Era xicotet i els meus pares no me volien dur a València en Falles perquè sabien de la meua por als petardos.
Ells i el meu germà anaven a vore-les, jo em quedava en casa de ma iaia vegent-les en paper i dibuix, també en breus ràfegues per les noticies del informatiu sense poder apreciar la monumentalitat de les obres. Per això el record que em queda es limità a aquest exemplar del Turista Fallero, que mai quedaria oblidat, tot i les edicions dels posteriors exercicis. Fon ixa la raó per la qual, quan preguntaven en l'escola que volíem ser de majors, jo responia, baix la mirada incrèdula de professors i companys, que el meu somni era ser artista faller. Un desig que no canvià ens els següents anys, el que si canvià fon la nostra perspectiva de les falles, ja que deixaríem de vore-les per la televisió i començaríem a vore-les per dins, en cartó i pedra.
Capítol II - Benirredrà
Localitzar Cases de Bàrcena és una faena difícil per als qui viuen en el centre de València, molts desconeixen de la seua existència i altres, els fallers, heu saben precisament per això, la seua falla, que des de 1997, és una realitat. I això és possible gràcies a un grup de mares que no sabien que fer per a que els xiquets de la pedania tingueren un motiu de reunió i ocí, donar vida a un conjunt de cases perdudes entre els camps de l'Horta Nord. Llavors, va coincidir en una generació ampla de xiquets que feia idoni la possibilitat de crear una cosa tan valenciana com una Falla. Després de papers i papers, moltes nits de reunions i documentació pertinent per a que el somni es fera realitat, heu aconseguiren. Amb el 290 de número i dins del sector Rascanya, naixia la comissió Cases de Bàrcena. Ma mare, una de les dones que encapçalà l'aventura, fon la seua primera fallera major i el meu germà, el president infantil, els dos repetiren també a l'any següent.
El casal al carrer Benirredrà, el lloc on vivien la majoria de xiquets i membres que dugueren endavant la falla. Jo era xicotet, per tant, no entenia de que anava la cosa, soles que d'un dia per a un altre passarem de vore les falles per la televisió a tindre una a tres minuts de casa i on anàvem la majoria d'amics amb qui passava les vesprades o m'acompanyaven a l'escola de Bonrepós. Recorde dur la banda de fallera major a ma mare, en un coixí, mentre ella saludava emocionada a tota la pedanía que s'acostà a vore la nostra primera presentació, on no va faltar la fallera major de València, Susana Remohí. Arribava Març i fèiem concurs de dibuixos, play-backs, sopars i jocs infantils, totes ixes activitats que creen unió en les comissions. El 14 de Març anavem tots els xiquets en autobús per a l'arreplegà del ninot al Mercat de Russafa, i no deixàvem passar la oportunitat per a fer-nos sentir per els carrers de València. Per supost no faltaven els petardos, a base d'atrevir-se, li perguí la por, aprenguí a ser faller i a viure la festa per dins.
La Falla Cases de Bàrcena començava la seua travessia en un carrer on no tots els veïns contribuïren a a fer-nos les coses fàcils i acabaren guanyant la batalla, però no la guerra. Van ser dos anys a Benirredrà, on inclús vam guanyar un primer premi d'enginy i gràcia al 1999 amb "Coses del nostre barri", de José Vicente Cebrián. Un any que no solament passarà a la història per ixe premi, sinó per ser recordat com un dels anys amb més pluja i vent i el nostre monument bé que ho va patir. Fins i tot la cremà va ser problemàtica ja que els bombers no aparegueren fins altes hores de la matinada, per a portar més aigüa de la que caia del cel. Tan tard arribarem que a mi em donà temps de sobra per a vore la cremà de l'Ajuntament en casa de ma iaia i després tornar per a vore la nostra. Apagades les cendres, començava el nostre trasllat a l'actual barraca, perquè una falla podrà canviar de lloc, però no mor si els seus components no volen.
Capítol III - 2001, odissea en l'espai faller
El marc paradisíac de l'horta valenciana és senzill de construir, un camp de tarongers, un Sol brillant, un lleuger vent de llevant i una barraca entre les terres. Aquestos elements que Blasco Ibáñez incloïa en els seus textos han quedat degradats amb el pas del temps i la corretjosa urbanització que ha deixat com residuals els pulmons de la ciutat. No obstant això, encara es poden apreciar barraquetes com antiguament servien per a que els llauradors visqueren, i alguna fins i tot ha servit per acollir una falla que sense l'horta no tindria la mateixa història. Darrere van quedar els festejos al carrer Benirredrà, i amb previ pas per l'alcaldia de la pedania, es va arribar al que seguix sent actualment el casal de la comissió. S'acabaren els problemes amb els veïns, i disposàvem d'un bon terreny que ens permetia als xiquets jugar sense el perill dels cotxes ni haver de tallar el carrer per plantar les dos falles. Canviem el test, però les arrels eren les mateixes, ma mare va canviar el seu vestit de fallera major per el negre de presidenta i després del primer any de mil.lenni en aquest emplaçament, va arribar el 2001, i amb ell, el que és viure en primera persona un càrrec de responsabilitat.
Pocs dies després de que cremaren les abelles, ma mare entrà en l'habitació del meu germà, on jo estava fent els deures mentre veia la televisió. Ja s'havia rumorejat que per la meua edat, em tocaria ser el president infantil, però faltava que jo donara el "si vuic" per a fer-ho oficial. No vaig tindre molt de pensar, si el meu germà heu va ser dos vegades, jo també hauria de provar la experiència. El pas dels anys m'ha fet oblidar molts dels actes que vaig haver de presenciar al costat de la ma mare com a presidenta, Mabel, la fallera major, Glòria, una gran amiga i fallera major infantil de l'exercici anterior que li va donar relleu a Saray, la meua acompanyant, que per tercer any dels quatre de vida que tenia la comissió, va convertir-se en la Fallera Major Infantil 2001. Però hi ha records que no s'obliden, les presentacions de les falles agermanades jugant a les paraules encadenades per a no marejar-me al cotxe, l'enveja de perquè a elles lis donaven flors i el president infantil quasi mai tenia regal (coses de xiquets). També com de llarga que es pot fer una exaltació a València, les fotos, sopars d'agrupació, campionats, en definitiva, la responsabilitat d'estar al capdavant dels xiquets de Cases de Bàrcena.
Molts actes que es sumaven als que ja de per si tocava fer en els dies grans de la festa. El 14 va aplegar la falla que pocs dies després em tocaria cremar. Immaculada Ibáñez va ser l'encarregada de realitzar l'obra, amb el lema "El Circ", que consistia en dos caps de pallassos que sobreixien entre una sèrie d'escenes dedicades a aquest espectacle. Colors vius, animals i somriures, prou típic del que es troba en una falla infantil que quedarà en la meua memòria com l'única que en 23 anys he pogut encendre. Entre la meua mà i la de Saray , vam prendre la metxa, però hi hagué un pallasso que es va salvar del foc, el ninot que més em va cridar l'atenció per la seua gràcia, ja que intentava escapar de la falla amb el seu cotxe boig. Les flames apagaven l'exercici 2000-2001 que em va donar l'oportunitat de conèixer la festa des d'un altre punt de vista, com a president infantil, que millor o pitjor, vaig intentar portar amb la màxima innocència. Com digué Moisès Domínguez en el seu article "Angelitos" (Suplement falles L-EMV 2001): "és el càrrec que més desapercebut passa dins de l'organigrama de les comissions. Poden ser uns extraordinaris cangurs de les falleres infantils o uns traviesos irremeiables".
Capítol IV - Les Rutines Falleres
En 13 anys es poden viure moltes experiències, ja hem explicat algunes d'elles molt intenses, però encara quedarien altres per viure fins que les circumstàncies ens van portar a posar punt final a la nostra etapa de fallers oficials. Mentre estàs dins d'una comissió, amb la colla d'amics, no et pares a pensar en tot el que passa a València capital, la qual visitava com si d'una altra ciutat es tractarà, de tant en tant, i sentint-me foraster per la llunyania. Durant l'any, la costum era quedar els divendres a sopar a la barraca, el dia per a realitzar les reunions, pagaments de loteria, es jugava a les cartes o al parxís fins a les tantes de la matinada. Va ser quan l'expressió "sopar sobaquer " va cobrar importància en la meua vida, un terme tan característic com valencià per a referir-se al fet d'agafar el bocata de casa i reunir-te amb els teus amics al casal mentre piques cacauets, olives, tramussos i papes. Després de sopar, venia el moment de discutir els temes importants de la falla, la gestió en mans de quin president, gran e infantil, les noves falleres majors, l' organització d'actes, totes ixes coses que per als menuts sonaven a avorrides i que també deixava moments poc agradables en els que preferia no estar present. Per això, els més joves mos anàvem a vore la televisió amb la porta tancada per no sentir als majors o eixíem a jugar al carrer sempre que no fera fred. Si ho feia, ens quedàvem dins jugant al futbolí o a les tenebres.
A la barraca hi havia una zona que em cridava l'atenció. Era una vitrina enorme de vidre, on la falla col.locava els premis guanyats en els campionats del sector i de Junta. A la prestatgeria hi havia trofeus de futbolí, truc, així com els estandarts amb els corbatins de tots els representants que van exercir de presidents o falleres majors. Però a mi m'agradava la part de baix on es guardaven els llibres fallers de JCF que any a any li donaven a la comissió. Eren molt grossos, pesaven un quintar i incloïen les fotos dels premis de l'exercici anterior, esbossos de les falles d'ixe any així com els rostres dels representants. Com una mania personal, quan no tenia res a fer, traïa un llibre a l'atzar i em posava a repassar els detalls, o sinó a comparar esbossos per analitzar quina falla era la millor, encara que la meua capacitat de judici es limitava als esbossos, ja que la major part de les falles no les havia vist "in situ". Així passaven les setmanes fins que arribava Nadal, el compte arrere per a les falles. El concurs de Betlems es vivia amb il.lusió, ja que Cases de Bàrcena sempre quedava entre els primers de Rascanya, igual que a parxís o en campionats d'atlestime infantils. Se'ns notava aquest esperit guerriller forjat entre els camps de l'horta i un caràcter que curiosament no em va acompanyar a mi, prou negat per a l'esport, excepte en dos concursos de dibuix on vaig poder aconseguir dos segons premis.
A finals de Gener, tocava preparar els playbacks, era quan els dissabtes per la vesprada i Diumenges iniciàvem la costum de quedar i de pas anar notant que l'ambient faller s'acostava. Moltes vesprades de febrer escoltant les cançons que anàvem a representar i amb una orella enganxada a la ràdio per escoltar el futbol mentre no ens separàvem de l'estufa, ja que una altra cosa no, però el fred de la barraca no s'oblida fàcilment. La cridà donava pas a Març, on no cal explicar la quantitat de moments que es viuen i que fa que tot faller desitge l'arribada d'este mes. El 14 o 15, segons caiguera, anàvem ma mare, una amiga, el seu fill i jo a València per vore les falles d'especial, encara que sempre les agafàvem a mig acabar de plantar. El regust amarg sempre m'acompanyarà, encara que s'oblidava a base de bunyols, xocolate, sopars, petardos, playbacks, orquestra, disfresses i sobretot, amb la Ofrena. Adorava el passacarrer per València, els membres de la comissió desfilant i els aplaudiments de la gent fins arribar a la plaça de la Mare de Déu, que ens il.luminava amb la seua tendra mirada mentre la vestien de flors. És el moment en què més orgullós estàs de ser valencià, perquè t'acompanya la teua gent i t'enrecordes dels que no estan físicament però els portes dins del cor. Ja en l'autobús i de tornada a casa, m'agradava mirar sempre per la finestra i vore falles que apareixien pel camí (les del carrer Alboraia, Primat Reig i l'Avinguda Constitució) sense ser conscient que anys després visitaria aquests llocs.
Arribava el 19, tocava enfundar-se de nou el vestit de llauraor i felicitar a tots els i les José que es creuaven. Passacarrer que finalitzava a l'ermita, alguns entraven a escoltar la missa, altres es quedaven fora per a fumar o no escoltar al retor, recolzats en el pou que lluïx en l'escut de la falla. Després tornar a la Barraca, ballant amb la banda que s'animava més quan tenia beguda a mà. Escoltàvem la mascletà i després a llevar-se els tratges que es guardaven en l'armari fins a la pròxima presentació. Hora de dinar a casa dels meus iaos, ja que el meu iaio complia anys i el sant, i després de tants dies sense passar a vore'ls, tocava complir amb la família. A la vesprada, un poc de relax que ens donara forces per encarar les últimes hores de festa, encara que jo crec que mai vaig aconseguir dormir de les ganes que tenia de tornar a la Barraca. Quan ja es feia de nit, tornàvem al casal, sopar d'infantils i la cremà, es consumia pel foc la falla mentre els xiquets l'envoltàvem al compàs de Lo Cant del Valencià, El Faller o l'Himne Regional. Mateix procés que es repetia ja en hores de la matinada amb la falla gran. Desapareixien entre les flames els dos motius que donen origen a la millor festa del món, reduïts a cendres que servien per encendre els últims petardos. Aixina es van succeir els anys, amb persones magnífiques que passaren per la meua vida i que sempre recordaré, tot i que ells de mi no. Adquirirem les rutines falleres fins el moment de dir adéu, el 20-03-2010, a dos i mitja de la matinà, a la Falla Cases de Bàrcena.
Capitol V - 16-03-2011 La Ruta Frustrada
El dir adéu a la Falla suposava enfrontar-se a una sensació estranya, tristesa per tot el que deixàvem darrere, però d'altra banda guanyàvem temps per dedicar a altres coses. Els mesos entre abril de 2010 i Març de 2011 me'ls vaig passar concentrat en la carrera de periodisme i en la meua altra passió, el futbol, dos coses que d'una manera o altra anaren lligades de la mà per apartar aquell somni que de xicotet tenia de ser artista faller. De fet, es pot dir que durant ixe temps a penes li vam donar importància al que era una passió amagada. Passarem dels divendres al casal als divendres a casa, dels cap de setmana de ràdio a la barraca als cap de setmana a l'ordinador i davant del televisor. Mai m'he caracteritzat per ser una persona sociable, de molts amics i nits boges que no tenien hora per anar a dormir. La Universitat em va ajudar a destapar-me una miqueta, però això també em va dur algun problema que molt van tendre que vore en la ruta. El 2011 començà de mala manera en l'apartat emocional, i el que havia de ser una gran amistat va acabar per convertir-se en el símbol del què sempre admirava ser, amb afecte quan era vulnerable i enveja quan triomfava.
Un buit emocional que em portà a considerar la falta de reptes de la meua biografia i a una infravaloració personal que arrancà moltes llàgrimes frustrants. Havia de demostrar-me a mi mateix que era capaç de fer tot el que em proposava i no comparar-me amb als altres. Entre pensaments negatius i paranoies, tocà Març a la porta, i una situació que no se'ns havia plantejat mai, érem lliures en Falles i per una vegada no tindríem problema de vore els grans monuments ja plantats. Va ser quan pensí a afegir, al grup de falles que sempre visitava, altres de Secció Especial que normalment no ficava en el curt trajecte per València: Malvarrosa, Arxiduc, l'Antiga o Almirant. Amb l'Actualitat Fallera a les mans, i veient la bona pinta que tenien alguns projectes, em va passar pel cap una idea desgavellada. "Tinc el bonometro mensual de la Universitat, podré fer tots els viatges que vuiga, perquè no anar a vore falles a Benicalap, Rascanya, Benimaclet, Cabanyal, o Campanar?". No vaig seleccionar tots els barris de València ja que em va semblar una bogeria i el meu coneixement de la ciutat no era tan gran com per perdre'ns per els seus carrers. Si veia 100 falles, millor que si només veia 50 ¿Perquè no provar?
En els moments lliures que me dixava la carrera de periodisme, em posí a fer un mapa de València, situí les falles d'especial en un full a part. Després, un altre gran mapa de la ciutat on ubicàrem la situació de totes les demés, no només les d'especial, sinó les vora 370 (descartí pedanies) que ni havien per 2011. Em vaig guiar de les indicacions que donava el portal d' Las Provincias sobre la situació de cadascuna i seleccioní unes franges horàries per als trams. Li vaig comentar la idea als companys de classe més íntims, per a què me feren de guia en els seues zones, dos companys m'ensenyarien Benimàmet, una companya Burjassot i un altre Benimaclet, vaig quedar amb tots ells per al dia 17 on faria un recorregut atípic. El 16 faríem una ruta improvisada on tractaria de vore la zona del Marítim i Rascanya, i ja per la vesprada, després de dinar, al barri de Patraix i Jesús. No contarem amb el que ja dies previs s'havia dixat notar, un clima molt inestable de pluges i vent. La plantà, com les antigues, amb el temps en contra. Arribà el 16 i jo, il.lusionat com ningú, m'anava a vore falles per primera vegada sol i sense lligams. Tan emocionat estava que a poc d'arribar a l'estació de metro d'Almàssera, m'enrecordí que no havia agafat els mapes.
Torní per agafar-los i vaig vore el paraigüa, però no l'agafí tot i que el dia començava gris, pensava que l'oratge no seria capaç de fastidiar-nos el matí. Eren les vuit i mitja i el trajecte fins a la Malva-rosa s'em va passar efímer, molt tranquil, a penes notava l'ambient faller. Baixarem en la parada de la Cadena, i les primeres gotetes suaus de pluja es deixarem caure. Amb la meua Fujifilm en mà, vaig fotografiar Sant Rafael-Antón Martín, Riu Tajo-Cavite i la Malvarrosa, falla d'especial que per fi tenia el gust de conèixer. Per descomptat les indicacions del mapa no es corresponien amb la situació exacta dels monuments i me toca preguntar a persones que m'indicaren. La pluja s'agafava i ja no podíem ignorant-la. Tirarem d'orgull i aconseguim vore Dr Álvaro López, però la intensitat del clima no va donar per a més. Vaig tornar a la parada de la Cadena, totalment mullat, almenys estaria refugiat de l'aigua. I allí esperarem sentats a l'aigua donara treva, però plovia i plovia més, amb prou intensitat. Mentre lluny veia els cartells lluminosos que indicaven la presència de falles amagades per els carrers del Cabanyal. Ens vencien les ganes d'anar, però al treure el cap ens assotava l'aigua.
Passaven els tramvia i els minuts, uns cap a Marítim, altres a Tossal del Rei i altres a Mas del Rosari. Una hora sentats amb els impulsos de voler plorar al vore que la pluja havia truncat el nostre desig i no donava símptomes de canvi. Prou d'esperar, a les 10 i quart vaig pujar al tramvia en direcció a Benimaclet per fer transbord i tornar a casa. En eixir del metro en Almàssera vaig vore que la pluja ja era molt més suau i just va parar quan traguí les claus de casa. Però donava igual, el somni estava trencat, borinot de mi, perquè vaig dixar passar el temps i preferir gitar-me al llit abans de perseguir el que tant volíem fer. Els núvols matiners dixaren pas a un bonic sol per la vesprada, encara que no vaig eixir de casa aquell dia més i tampoc tenia ànims per fer-ho en els següents. No obstant, ja havia fet plans amb els meus companys per al dia després i no era cosa de dixar-los tirats. Fins i tot, els meus pares sorprengueren dient que ells anirien a veure falles per la nit, cosa inesperada més coneixent a mon pare que no es caracteritza pel seu gust d'eixir de casa. Ells anirien a vore falles i jo no em podia quedar plorant al llit, encara hi havia temps per vore falles, moltes falles i històries fins que passara el dia 19, on començaríem a preparar una Ruta Fallera que res ni ningú poguera trencar.
Capítol VI - La Màscara
Un dia perdut, el 16, però encara quedaven tres per davant per salvar unes falles, les del 2011, que ens podien dixar grans moments. La il.lusió de passar un bon dia es barrejava amb un sentiment de raresa perquè anava a vore persones que m'heu havien fet passar malament, encara que la temptació de provar la poma prohibida li guanya la batalla en massa ocasions a la raó, i no pot obstaculitzar al dimoni. Ens s'alçarem del llit sobre la mateixa hora que el dia anterior, poc abans de les huit, per a mitja hora després arribar a l'estació d'Almàssera. Després de travessar la despertà dels fallers del Ventorrillo que esfumaven qualsevol tipus de badall i vegent que ixe 17 de Març no tindria problema de pluja, ja que relluïa un sol espectacular, agafàrem el Metro. Fins a les 11 no havia quedat amb els meus dos companys de Benimàmet, aixina que ens donava temps de sobra per a visitar algunes falles que si o si havíem de fotografíar. Baixí en Alameda per a vore la falla d'Exposició, solament els xurrers donaven vida a aquesta zona, ja que a penes algun curiós es va apropar a envoltar-la. Lògic, València dorm durant estes hores la mona adquirida en la nit anterior, són falles i la festa pesa. Qualsevol turista faller sap que les primeres hores de llum solar són les millors per vore els monuments amb tranquil·litat (regla número I per a la Ruta Fallera). Acabada la visita, següent trajecte, molt motivat ja que era la primera vegada que ho feia, prenguérem el Metro fins a Avinguda del Cid.
Entusiasmats, pujarem les escales i isquérem pel parc de l'Oest. També un poc desorientat, continuí avançant i vaig vore emergir dos figures enormes, davant de nosaltres sobreeixia la Falla Arxiduc Carlos-Xiva. Em va temptar després, vegent que anàvem bé de temps, donar una volteta per la zona, però curta, ja que no era pla de perdre'ns per València, encara que no ens haguera importat pel fascinant que resultava vore els carrers en l'ambient de festivitat. Trobàrem tres falles, sense saber el nom, em vaig haver de guiar amb l'Actualitat Fallera dies després de quines eren (Poeta Alberola-Totana i les dos d'Ángel d'Alcázar). Vam tornar a l'estació en direcció a Ángel Guimerà, al tren ja es notava més ambient, diversos músics i alguna fallera que es dirigien al centre. En el panell d'horaris verem que encara quedaven minuts per a què passarà el tren en direcció a Benimàmet. Ens donava temps per pujar fora a explorar i de pas comprar alguna cosa per a esmorzar. Aparegueren altres tres falles en el meu camí (Bisbe Amigó, Ferran el Catòlic-Ángel Guimerà i Palleter). Descobria carrers, em fascinaven les falles més menudes que mai abans havia vist, la immensitat de la capital no tenia fi i el seu color, les seues senyeres, els seus sons inclús la fresca olor eren fletxes de l'encantament més terrible que un valencià podia experimentar. Però havíem de dixar la gran ciutat i eixir a la perifèria, cosa en cap moment ens disgustava, al contrari.
Vaig arribar a Benimàmet sobre les onze i quart, no tardí a trobar al meu company jugant al bàsquet i que em va rebre amb un "Feliç dia de Sant Patrici", regalant-me una visita a la falla Luis Cano. Buscarem al meu altre company de classe que dormia la ressaca, de fet, quasi el tinguérem que alçar del llit arrossegant-lo. Recorreguérem Benimàmet, les quatre falles restants i em vaig acomiadar d'ells en Campament-la Iesa. La propera parada ens portava a Burjassot on em rebia Carmela, una amiga que també mostrava símptomes d'una nit moguda. Em va ensenyar el seu gran poble de dalt a baix, i entre falla i falla, dinar i descans. Aixina fins a les quatre de la vesprada, on marxarem a València, ella al centre i jo amb el Tramvia, línia 4 fins a Benimaclet, on tenia al meu quart company del dia esperant. Però abans d'ensenyar-me les falles del seu barri, em va proposar anar a Campanar i espigolar les dos falles grans que tan bona pinta tenien. Va ser una idea terrible, ja que era hora punta de visita i Ofrenda, el transport públic es desbordava de gent. Encara no se d'on traguérem l'aire per a poder respirar, la qüestió és que arribàrem a Campanar i vàrem vore l'Antiga. Innocent de mi, no m'esperava caure en l'encant d'una escena que donaria sentit al projecte. La perfecció de les formes en una d'aquestes imatges que solament la millor festa del món et pot deixar immobilitzat pensant en maneres de rescatar una figura de les flames.
Semblava que donava solament a mi m'agradava el bell rostre femení que s'amagava amb una màscara daurada, mitja cara descoberta i el seu ull blau cel enfadat i amenaçador. Allí desafiava a tots els visitants, sense soltar una paraula, però amb una mirada profunda que desarmava mentre les dos figures centrals s'enamoraven en una composició única i singular. Fascinat, vaig haver de dir-li adéu, allí es va quedar plantada i nosaltres s'allunyarem d'ella per a visitar Nou Campanar, que també ens va dixar una esplèndida falla, encara que amb un pressupost molt més baix del que venia presentat en els exercicis anteriors. El bon treball de Miguel Santaeulalia, amb tres figures centrals de modelatge perfecte i pintura deliciosa, feia que donar la volta a la falla pareguera una missió impossible. Havíem de tornar a Benimaclet, i això suposava tornar a l'infernal tren, on no calia agarrar-se a res ja que la pressió de la gent no permetia ni caure a terra. Ja era de nit i es notava la frescor de Març, vàrem vore les deu falles de la zona, fins que les forces no donaren per a més. Em vaig acomiadar del meu company i torní a casa, lògicament sense poder evitar més empentes en el vagó que estava fins dalt de gent. Aixína es tancava un dia que ens dixava molts somriures i sensacions, però encara quedava el 18, amb la visita al centre. Abans de ficar-me al llit, vaig repassar les fotos amb la càmera i em vaig detindre en la màgica escena: la màscara, la que volia usar per ser anònim, però alhora, no dixar d'enamorar per la seua perfecció.
Capítol VII - Reflexions que fas quan no tires arrere ni avant
Clarejava el 18 de Març, en les meues cames encara pesava l'esforç realitzat del dia anterior en Benimàmet, Burjassot i Benimaclet. Però hui calia traure forces d'on siguera, ja que venia la grossa, el passeig per València per a vore les falles del centre. Açò, com portava fent tota la vida, però en la novetat este any que no tindria límit de temps ni pressa per a tornar al casal quan més prompte millor. Em sentia estranyat, el 18 de Març era el típic dia que tocava traure el vestit de faller de l'armari, dinar i fer temps fins a l'hora de l'Ofrenda. Lògicament no vaig poder evitar els sentiments d'enyorança al recordar-ho, tampoc quan els membres del meu ex falla Cases de Bàrcena es desmesuraren amb els petardos en el nostre pati per a l'habitual "despertà". Entre les explosions i les ganes, a les nou ja estàvem en peu. Sobre les 10:30 havia quedat amb els meus dos amics, Sonia i Iván, però com és habitual amb ells, el temps és relatiu, i la seua tardança, massa característica. Quedàrem en Almàssera i d'ahí a l'estació de metro on no imaginàvem el que passaria.
Hi havia molta gent esperant al tren amb els mateixos plans que nosaltres, anar a vore falles. Les seues intencions es delataven amb els comentaris que feien, les seues revistes i els blusons amb els mocadors acordats al coll propis de la ocasió. Els xiquets i no tan xiquets feien temps tirant petardos i els majors tractaven d'amagar-se del sol que lluïa com si d'estiu semblara. Va arribar el metro i la sorpresa negativa, no cabia ni una agulla, de fet, no vam poder entrar, ja que era impossible trobar un buit entre tantíssima gent. La decepció era enorme ja que si a les 11 i mitja ja estava el tren aixina de carregat, segons passara el temps seria més complicat poder accedir. Va ser quan se'm va ocórrer una idea, creuàrem la via i ens pujarem al metro en direcció contraria destí Rafelbunyol i baixarem a Meliana on també es notava una gran presència de gent. Allí esperarem al tren que tardà pocs minuts i no sense complicacions, aconseguirem pujar a base de pressió. Allò semblava una odissea, entre la calor, la quantitat de gent i les estratègies per als qui havien d'eixir en cada parada o volien colar-se.
La pressió axfisiant es va mantindre fins a Ángel Guimerà i després en direcció a Campanar, on començaríem la visita de les falles. Jo ja havia vist ambdós, però els meus amics volien vore-les també i per descomptat no vaig posar traves, ja que significava trobar-me de nou amb la màgica escena que em va captivar. Arribarem a la Fe poc abans de la una del migdia i el difícil estava fet, o il.lusos de nosaltres, això créiem. Vam poder vore bé l'Antiga i Nou Campanar, es notava que era un tram bó per a fer-ho ja que les dos estan fora del centre i a ixes hores la majoria de persones anaven a l'Ajuntament per a sentir la mascletà. Arribarem passejant al CC Nuevo Centro i dinarem una poquet abans de lo normal per a poder enganxar la visita al centre del tiró. Quan acabarem, creuarem el riu pel Pont de les Glòries Valencianes, on ja venia tota la gent procedent de la mascletà. La meua intenció era clara, fotografiar més falles del que feía tots els anys en l'habitual recorregut per les més famoses. Tenia fam de visitar altres falles i per això anarem a Dr. Sanchís Bergón i després a Mossen Sorell. Mentre envoltàvem la falla Ripalda-Beneficiència, vaig comentar als meus dos amics la idea que tenia en ment per al any següent.
Ells s'heu varen prendre com una bogeria i un xic que posava sobre les tanques també, sense conèixer-me de res em va dir una cosa semblant a "Pues son más de 200 machote, ya te puedes aplicar" mentre reia amb to de burla i desprenia una intensa olor a marihuana. Jo li vaig respondre que eren 380, però ell no em va fer cas a la resposta i continuarem el rumb en direccions oposades. Per un moment em va fer pensar que la idea era desgavellada e impossible, que no aconseguiria fer-ho. Passarem per Ripalda-Soguers i Alta-Santo Tomás en el nostre camí cap a Na Jordana. Després baixarem fins a Bosseria i ací vaig decidir canviar el trajecte que normalment feia en Falles. Ixquerem del centre a l'oest per a vore Quart-Palomar, on fins i tot vam poder entrar en la falla de Gramaje per i riguérem de valent per lo enginyosa que era. Baixarem per Guillem de Castro, falles d'En Plom, Lepanto, Peu de la Creu i Triador, amb el mapa en mà, vaig vore que era la millor opció per a arribar a la Plaça del Pilar. El recorregut ja m'era més conegut des d'ací, eixirem a Baró de Càrcer i fins al Mercat Central, on la quantitat de gent ja era angoixant.
Visitarem la Mercè i després a la Plaça de l'Ajuntament, ens adonarem que per molta pressa que tinguérem, la Ofrenda i el marejol humà no ens donarien opció a triar lliurement el ritme i la velocitat. Amb paciència arribarem a Convent Jerusalem, guanyadora del primer premi d'Especial, després Pelaio i a l'Estació. Allí reservàrem per a sopar en un bar xinés que coneixíem i cobrir-nos les esquenes per si de cas després ens era impossible trobar taula en cap lloc (en això estiguerem prou llestos). Prenguérem un descans de mitja horeta, els meus dos amics no tenen el xip de ruters fallers i ja estaven esgotats, però jo volia més, ¡molt més! Ens quedava visitar Russafa i jo no volia anar-me'n sense vore Almirant i Regne de València, havia de completar el quadre de les falles d'Especial com a mínim. Ja començava a fosquejar i València sencera estava en el carrer, els comerços fent caixa, la música acompanyant en cada racó i els carrers com a formiguers. Baixarem per la Plaça de Bous buscant els dos pròxims destins i arribarem a l'encreuament de Marquès de Túria i Regne de València.
Jo, un poc desorientat, dirigia l'excursió i escalarem Marqués de Túria intentant trobar Almirant Cadarso, però després de passar carrers i carrers no trobava la falla fins que desesperat, li vaig preguntar a un policia i em va donar constància de l'error que havia comés en prendre ixe rumb ja l'havia deixat arrere. Per fi trobarem la gran obra d'Algarra, segon premi en Especial. Al fons, la falla Regne de València i vaig sumar-me el capritx de vore Mestre Gozalbo, tot i la foscor. Ens acostàvem al final del recorregut faller, quedava Russafa i les llums, per primera vegada aconseguiria vore les dos falles de nit i relluint amb totes ixes bombetes de colors. Atallàrem pel carrer Dénia i seguirem la pista de les llums que indicaven el començament de l'enllumenat a Sueca, i la falla al fons. Ací va ocórrer el que jo intentava evitar, ni havia tanta gent que ens quedem embossats, sense poder anar cap avant ni arrere. Donar la volta a la falla de Sueca era impossible i no vam poder moure'ns durant mitja hora llarga, fins que amb ajuda d'espentes i la megafonia donant instruccions, la pressió ens va portar a Cuba-Literat Azorín.
Simplement ens deixàvem espentar, ni ens molestàvem a fer res més, ja que la pressió de darrere s'encarregava de moure'ns. Va ser quan caiguí en què seleccionar els horaris de visita a les falles era molt important si volíem tindre temps per a visitar-ne més. Quasi una hora per a fer aqueix trajecte Sueca-Cuba, però al final, aconseguim eixir de l'aglutinament. Arribarem sobre les nou al restaurant on havíem reservat i sort que ho vàrem fer, perquè la cua que s'havia format era llarga. Decidirem no quedar-nos a la Nit del Foc, estàvem esgotats i l'espectacle era molt tard, a més de tindre que agafar el Metro al tornar amb el que això suposava. De camí a casa no poguérem evitar de nou el marejol de gent al vagó. Em vaig adonar ixe dia que per a gaudir de les falles havia d'evitar els embossos de gent i sobretot, que si volia complir el meu somni, no podia dependre d'altres persones, sinó solament de mi mateix i de planificar fins al mínim detall per a què el temps no fora una complicació en el nostre repte faller. S'acabaren les falles 2011, el 19 no ixquí de casa en tot el dia. Teníem onze mesos per a reflexionar sobre les properes falles 2012.
Capítol VIII - Càmera, mapes i acció!
Com ja comentarem en l'anterior entrada, el 19 de Març d'aquell any (2011) vaig preferir usar-lo per reposar forces. Havien sigut dos dies molt intensos en els quals afrontar diverses experiències noves que comparat amb les nostres rutines falleres fins aleshores, obligaven a prendre un respir. Em vaig dedicar a passar el dissabte vegent futbol i a la nit la cremà, l'última que els valencians vàrem vore a través de Canal 9. Encara conserve en cinta de vídeo la retransmissió, ja que és un record amb un valor sentimental molt alt. S'esfumaven ixes falles atípiques amb moltes sensacions i una idea en ment que hauríem de treballar durant els onze mesos que restaven. El primer que havíem de fer era conformar un mapa fiable de localització de totes les falles i no la guia mal adequada que realitzàrem els dies previs. Per a dur-ho endavant, vam haver de recopilar totes les fotografies de totes les falles que trobàvem en internet. Va ser una labor molt dura que ens obligà a fer un parèntesi per la feina de la Universitat. Maig i Juny vaig haver de preparar els exàmens i per això aparcarem el projecte que ja estava en marxa.
Esperava ansiós el dissabte on feia l'últim examen del curs, Teories de la Comunicació, i a la vesprada no vaig perdre el temps, obrirem el portal d'Alfoc i reprenguerem un treball al que dedicàrem tot l'estiu. En una carpeta anava guardant les imatges, classificades per any, fins tindre explorades les pàgines de Cendradigital, Alfoc, Ninot Digital, els portals i comtes de cada comissió a les xarxes socials. Elaborarem un DVD amb totes les fotografies que trobàrem fins a 2011. Després, sobre base als documents, havíem de trobar les ubicacions exactes de cada monument. No va ser cosa senzilla, calia fixar-se en cada edifici que eixia darrere de les falles i després rastrejar amb el Google Maps el punt de plantà. Una labor fascinant, encara que tingué moments de desesperació per l'atemporal d'esta plataforma. La recreació que feia de la vida real era del 2007 i en València havien canviat els barris. Vingué el fred de Novembre i per fi teníem fet el mapa faller, moltes hores de treball davant l'ordinador que podíem haver sintetitzat prenent com a referència solament una fotografia de cada falla.
Però la nostra consciència periodística ens impedia privar-nos del capritx de renunciar a l'hemeroteca que derivà de la nostra recerca virtual. Amb el mapa davant, descobrirem la immensitat de la gran ciutat. Per fi vaig poder situar tots ixos barris que tantes vegades sentia parlar però que mai em vaig prendre la molèstia d'identificar la referència. Coneguérem el plànol de València, em vaig prendre la molèstia, fins i tot, de col.locar els supermercats i caixers en el mapa, per si tinguera cap urgència al fer la Ruta. Això feia gràcia als meus companys quan els heu comentava, pensaven que estava boig, potser tenien raó. No volia sorpreses quan realitzara l'aventura, saber a cada moment on estava per estalviar temps i no perdre'm per barris que mai havia visitat. També vaig començar la costum d'anar a València caminant per aplicar tot el que veia a través dels mapes digitals en la pràctica. Arribaren els nadal i jo, amb tots els treballs de la universitat fets en antelació, trobí el temps necessari per començar a elaborar les quatre rutes, una per dia. Sigueren moltes probatures, moltes hipòtesis, molts canvis els que vaig fer tractant de trobar el millor recorregut possible.
No volia anar al centre quan estiguera massa ple (com ens va passar en Sueca-Cuba les últimes falles), ni agafar Metro en les hores crítiques d'ofrenda, vore les falles complicades en hores de menys visites, intentar acabar al més pronte encara que això obligara a matinejar, previndre en quins moments necessitaria tindre un bany a mà...etc. Quasi dos mesos estructurant els mapes i teixint els recorreguts, tot estudiat al més mínim detall per evitar qualsevol problema que ens poguera eixir al pas. A mesura que avançava el 2012, creixia la il.lusió, però també el vertigen davant el que vist des de fora semblava una bogeria. Tots heu deien, familiars i amics, "No vas a poder, no estàs acostumat a caminar tant, és una bogeria i no tindràs temps per fer-ho". Jo me limitava a respondre "si, però que perc per intentar-ho?". L'objectiu marcat era vore més de 300 falles, si superava aquesta barrera ja em donava per satisfet. Sabia que vore les 384 falles m'era impossible per les limitacions en tema de desplaçament, anar a Poblats del Sud, Barri del Crist, Carpesa i Massarojos era allargar la ruta més del necessari ja que devia agafar autobusos i les vaig descartar del repte.
Al no haver-ho fet mai em vaig posar ixe límit, 300 falles, i anar superant cada any la xifra aconseguida. Passaven els dies de manera lenta i l'obsessió de que arribara el 16 de Març per a demostrar-me al mi mateix del que era capaç de fer. Vaig tancar el projecte abans de Febrer, no anàvem a retocar res més, que ixquera el que tinguera que eixir com a primera experiència i ja voríem per a la propera edició els inconvenients i les valoracions. També tinguí que fer un xicotet pressupost per a finançar els desplaçaments i tot el que poguerem necessitar per recuperar forces. Per sort els diners no sigueren un problema ja que en ixe periode donava clases particulars i vaig poder aconseguir-los. El somni s'anava convertint en realitat, ningú ens coneixia al món de les falles excepte fora de Cases de Bárcena, on seguíem mantenint alguns llaços. Era un rostre anònim que tenia ganes de superar-se en l'àmbit personal i fer arribar al món faller un poc de mi, un humil àlbum de fotos de les falles que aconseguirem visitar i reivindicar el monument com a origen de la festa. Amb ixe esperit nasqué el projecte que es manté a dia de hui, amb el mateix propòsit. Arribà al dia més esperat de tot l'any, el 16-03-2012, començava la Ruta Fallera. Càmera, mapes i acció!
