Va a començar la mascletà, Dani, a on estàs? Això sona massa fort, millor me quede baix del llit, amagat, amb les orelles tapades amb els dits. Aixina, mentre tota la família, reunida en casa de la iaia, escoltava els bombardejos dels masclets. A Canal 9 les oferien, i tot i que el volum es podia baixar, jo tenia tanta por que m'amagava en l'habitació de mon tío, on es guardaven les revistes i diaris de la casa. Allí estava ixa edició del El turista Fallero, i en això tenia prou, la llegía una i altra vegada, una i altra vegada, des de la primera pàgina fins a l'última, una i altra vegada, una i altra vegada...ni ma mare ni ma iaia sabien que fer per a que guardara la revista, sempre per el mig.
Sobretot m'agradava ixe esbós de Julio Monterrubio, "Con los niños no se juega", falla Plaça del Pilar del 1995. Els ulls de melancolia i uns cabells rojos infinits que tapaven els seus muscles. La portada, una fallereta en terra en el ram tirat, imatege que passà per tots els racons de la casa. Va ser quan els noms d'algunes comissions es quedaren gravats en la meua ment, com el xiquet que aprén les taules de multiplicar o a diferenciar els personatges dels contes de Disney. Jugava a seleccionar les falles del nostre sector, Rascanya, un sector que s'obrigué per a rebre una nova falla, la que canviaria la nostra vida per complet. Però fins a ixe moment, les falles es vivien en ma casa d'una altra manera. Era xicotet i els meus pares no me volien dur a València en Falles perquè sabien de la meua por als petardos.
Ells i el meu germà anaven a vore-les, jo em quedava en casa de ma iaia vegent-les en paper i dibuix, també en breus ràfegues per les noticies del informatiu sense poder apreciar la monumentalitat de les obres. Per això el record que em queda es limità a aquest exemplar del Turista Fallero, que mai quedaria oblidat, tot i les edicions dels posteriors exercicis. Fon ixa la raó per la qual, quan preguntaven en l'escola que volíem ser de majors, jo responia, baix la mirada incrèdula de professors i companys, que el meu somni era ser artista faller. Un desig que no canvià ens els següents anys, el que si canvià fon la nostra perspectiva de les falles, ja que deixaríem de vore-les per la televisió i començaríem a vore-les per dins, en cartó i pedra.
Sobretot m'agradava ixe esbós de Julio Monterrubio, "Con los niños no se juega", falla Plaça del Pilar del 1995. Els ulls de melancolia i uns cabells rojos infinits que tapaven els seus muscles. La portada, una fallereta en terra en el ram tirat, imatege que passà per tots els racons de la casa. Va ser quan els noms d'algunes comissions es quedaren gravats en la meua ment, com el xiquet que aprén les taules de multiplicar o a diferenciar els personatges dels contes de Disney. Jugava a seleccionar les falles del nostre sector, Rascanya, un sector que s'obrigué per a rebre una nova falla, la que canviaria la nostra vida per complet. Però fins a ixe moment, les falles es vivien en ma casa d'una altra manera. Era xicotet i els meus pares no me volien dur a València en Falles perquè sabien de la meua por als petardos.
Ells i el meu germà anaven a vore-les, jo em quedava en casa de ma iaia vegent-les en paper i dibuix, també en breus ràfegues per les noticies del informatiu sense poder apreciar la monumentalitat de les obres. Per això el record que em queda es limità a aquest exemplar del Turista Fallero, que mai quedaria oblidat, tot i les edicions dels posteriors exercicis. Fon ixa la raó per la qual, quan preguntaven en l'escola que volíem ser de majors, jo responia, baix la mirada incrèdula de professors i companys, que el meu somni era ser artista faller. Un desig que no canvià ens els següents anys, el que si canvià fon la nostra perspectiva de les falles, ja que deixaríem de vore-les per la televisió i començaríem a vore-les per dins, en cartó i pedra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada