Localitzar Cases de Bàrcena és una faena difícil per als qui viuen en el centre de València, molts desconeixen de la seua existència i altres, els fallers, heu saben precisament per això, la seua falla, que des de 1997, és una realitat. I això és possible gràcies a un grup de mares que no sabien que fer per a que els xiquets de la pedania tingueren un motiu de reunió i ocí, donar vida a un conjunt de cases perdudes entre els camps de l'Horta Nord. Llavors, va coincidir en una generació ampla de xiquets que feia idoni la possibilitat de crear una cosa tan valenciana com una Falla. Després de papers i papers, moltes nits de reunions i documentació pertinent per a que el somni es fera realitat, heu aconseguiren. Amb el 290 de número i dins del sector Rascanya, naixia la comissió Cases de Bàrcena. Ma mare, una de les dones que encapçalà l'aventura, fon la seua primera fallera major i el meu germà, el president infantil, els dos repetiren també a l'any següent.
El casal al carrer Benirredrà, el lloc on vivien la majoria de xiquets i membres que dugueren endavant la falla. Jo era xicotet, per tant, no entenia de que anava la cosa, soles que d'un dia per a un altre passarem de vore les falles per la televisió a tindre una a tres minuts de casa i on anàvem la majoria d'amics amb qui passava les vesprades o m'acompanyaven a l'escola de Bonrepós. Recorde dur la banda de fallera major a ma mare, en un coixí, mentre ella saludava emocionada a tota la pedanía que s'acostà a vore la nostra primera presentació, on no va faltar la fallera major de València, Susana Remohí. Arribava Març i fèiem concurs de dibuixos, play-backs, sopars i jocs infantils, totes ixes activitats que creen unió en les comissions. El 14 de Març anavem tots els xiquets en autobús per a l'arreplegà del ninot al Mercat de Russafa, i no deixàvem passar la oportunitat per a fer-nos sentir per els carrers de València. Per supost no faltaven els petardos, a base d'atrevir-se, li perguí la por, aprenguí a ser faller i a viure la festa per dins.
La Falla Cases de Bàrcena començava la seua travessia en un carrer on no tots els veïns contribuïren a a fer-nos les coses fàcils i acabaren guanyant la batalla, però no la guerra. Van ser dos anys a Benirredrà, on inclús vam guanyar un primer premi d'enginy i gràcia al 1999 amb "Coses del nostre barri", de José Vicente Cebrián. Un any que no solament passarà a la història per ixe premi, sinó per ser recordat com un dels anys amb més pluja i vent i el nostre monument bé que ho va patir. Fins i tot la cremà va ser problemàtica ja que els bombers no aparegueren fins altes hores de la matinada, per a portar més aigüa de la que caia del cel. Tan tard arribarem que a mi em donà temps de sobra per a vore la cremà de l'Ajuntament en casa de ma iaia i després tornar per a vore la nostra. Apagades les cendres, començava el nostre trasllat a l'actual barraca, perquè una falla podrà canviar de lloc, però no mor si els seus components no volen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada