Un dia perdut, el 16, però encara quedaven tres per davant per salvar unes falles, les del 2011, que ens podien dixar grans moments. La il.lusió de passar un bon dia es barrejava amb un sentiment de raresa perquè anava a vore persones que m'heu havien fet passar malament, encara que la temptació de provar la poma prohibida li guanya la batalla en massa ocasions a la raó, i no pot obstaculitzar al dimoni. Ens s'alçarem del llit sobre la mateixa hora que el dia anterior, poc abans de les huit, per a mitja hora després arribar a l'estació d'Almàssera. Després de travessar la despertà dels fallers del Ventorrillo que esfumaven qualsevol tipus de badall i vegent que ixe 17 de Març no tindria problema de pluja, ja que relluïa un sol espectacular, agafàrem el Metro. Fins a les 11 no havia quedat amb els meus dos companys de Benimàmet, aixina que ens donava temps de sobra per a visitar algunes falles que si o si havíem de fotografíar. Baixí en Alameda per a vore la falla d'Exposició, solament els xurrers donaven vida a aquesta zona, ja que a penes algun curiós es va apropar a envoltar-la. Lògic, València dorm durant estes hores la mona adquirida en la nit anterior, són falles i la festa pesa. Qualsevol turista faller sap que les primeres hores de llum solar són les millors per vore els monuments amb tranquil·litat (regla número I per a la Ruta Fallera). Acabada la visita, següent trajecte, molt motivat ja que era la primera vegada que ho feia, prenguérem el Metro fins a Avinguda del Cid.
Entusiasmats, pujarem les escales i isquérem pel parc de l'Oest. També un poc desorientat, continuí avançant i vaig vore emergir dos figures enormes, davant de nosaltres sobreeixia la Falla Arxiduc Carlos-Xiva. Em va temptar després, vegent que anàvem bé de temps, donar una volteta per la zona, però curta, ja que no era pla de perdre'ns per València, encara que no ens haguera importat pel fascinant que resultava vore els carrers en l'ambient de festivitat. Trobàrem tres falles, sense saber el nom, em vaig haver de guiar amb l'Actualitat Fallera dies després de quines eren (Poeta Alberola-Totana i les dos d'Ángel d'Alcázar). Vam tornar a l'estació en direcció a Ángel Guimerà, al tren ja es notava més ambient, diversos músics i alguna fallera que es dirigien al centre. En el panell d'horaris verem que encara quedaven minuts per a què passarà el tren en direcció a Benimàmet. Ens donava temps per pujar fora a explorar i de pas comprar alguna cosa per a esmorzar. Aparegueren altres tres falles en el meu camí (Bisbe Amigó, Ferran el Catòlic-Ángel Guimerà i Palleter). Descobria carrers, em fascinaven les falles més menudes que mai abans havia vist, la immensitat de la capital no tenia fi i el seu color, les seues senyeres, els seus sons inclús la fresca olor eren fletxes de l'encantament més terrible que un valencià podia experimentar. Però havíem de dixar la gran ciutat i eixir a la perifèria, cosa en cap moment ens disgustava, al contrari.
Vaig arribar a Benimàmet sobre les onze i quart, no tardí a trobar al meu company jugant al bàsquet i que em va rebre amb un "Feliç dia de Sant Patrici", regalant-me una visita a la falla Luis Cano. Buscarem al meu altre company de classe que dormia la ressaca, de fet, quasi el tinguérem que alçar del llit arrossegant-lo. Recorreguérem Benimàmet, les quatre falles restants i em vaig acomiadar d'ells en Campament-la Iesa. La propera parada ens portava a Burjassot on em rebia Carmela, una amiga que també mostrava símptomes d'una nit moguda. Em va ensenyar el seu gran poble de dalt a baix, i entre falla i falla, dinar i descans. Aixina fins a les quatre de la vesprada, on marxarem a València, ella al centre i jo amb el Tramvia, línia 4 fins a Benimaclet, on tenia al meu quart company del dia esperant. Però abans d'ensenyar-me les falles del seu barri, em va proposar anar a Campanar i espigolar les dos falles grans que tan bona pinta tenien. Va ser una idea terrible, ja que era hora punta de visita i Ofrenda, el transport públic es desbordava de gent. Encara no se d'on traguérem l'aire per a poder respirar, la qüestió és que arribàrem a Campanar i vàrem vore l'Antiga. Innocent de mi, no m'esperava caure en l'encant d'una escena que donaria sentit al projecte. La perfecció de les formes en una d'aquestes imatges que solament la millor festa del món et pot deixar immobilitzat pensant en maneres de rescatar una figura de les flames.
Semblava que donava solament a mi m'agradava el bell rostre femení que s'amagava amb una màscara daurada, mitja cara descoberta i el seu ull blau cel enfadat i amenaçador. Allí desafiava a tots els visitants, sense soltar una paraula, però amb una mirada profunda que desarmava mentre les dos figures centrals s'enamoraven en una composició única i singular. Fascinat, vaig haver de dir-li adéu, allí es va quedar plantada i nosaltres s'allunyarem d'ella per a visitar Nou Campanar, que també ens va dixar una esplèndida falla, encara que amb un pressupost molt més baix del que venia presentat en els exercicis anteriors. El bon treball de Miguel Santaeulalia, amb tres figures centrals de modelatge perfecte i pintura deliciosa, feia que donar la volta a la falla pareguera una missió impossible. Havíem de tornar a Benimaclet, i això suposava tornar a l'infernal tren, on no calia agarrar-se a res ja que la pressió de la gent no permetia ni caure a terra. Ja era de nit i es notava la frescor de Març, vàrem vore les deu falles de la zona, fins que les forces no donaren per a més. Em vaig acomiadar del meu company i torní a casa, lògicament sense poder evitar més empentes en el vagó que estava fins dalt de gent. Aixína es tancava un dia que ens dixava molts somriures i sensacions, però encara quedava el 18, amb la visita al centre. Abans de ficar-me al llit, vaig repassar les fotos amb la càmera i em vaig detindre en la màgica escena: la màscara, la que volia usar per ser anònim, però alhora, no dixar d'enamorar per la seua perfecció.
Entusiasmats, pujarem les escales i isquérem pel parc de l'Oest. També un poc desorientat, continuí avançant i vaig vore emergir dos figures enormes, davant de nosaltres sobreeixia la Falla Arxiduc Carlos-Xiva. Em va temptar després, vegent que anàvem bé de temps, donar una volteta per la zona, però curta, ja que no era pla de perdre'ns per València, encara que no ens haguera importat pel fascinant que resultava vore els carrers en l'ambient de festivitat. Trobàrem tres falles, sense saber el nom, em vaig haver de guiar amb l'Actualitat Fallera dies després de quines eren (Poeta Alberola-Totana i les dos d'Ángel d'Alcázar). Vam tornar a l'estació en direcció a Ángel Guimerà, al tren ja es notava més ambient, diversos músics i alguna fallera que es dirigien al centre. En el panell d'horaris verem que encara quedaven minuts per a què passarà el tren en direcció a Benimàmet. Ens donava temps per pujar fora a explorar i de pas comprar alguna cosa per a esmorzar. Aparegueren altres tres falles en el meu camí (Bisbe Amigó, Ferran el Catòlic-Ángel Guimerà i Palleter). Descobria carrers, em fascinaven les falles més menudes que mai abans havia vist, la immensitat de la capital no tenia fi i el seu color, les seues senyeres, els seus sons inclús la fresca olor eren fletxes de l'encantament més terrible que un valencià podia experimentar. Però havíem de dixar la gran ciutat i eixir a la perifèria, cosa en cap moment ens disgustava, al contrari.
Vaig arribar a Benimàmet sobre les onze i quart, no tardí a trobar al meu company jugant al bàsquet i que em va rebre amb un "Feliç dia de Sant Patrici", regalant-me una visita a la falla Luis Cano. Buscarem al meu altre company de classe que dormia la ressaca, de fet, quasi el tinguérem que alçar del llit arrossegant-lo. Recorreguérem Benimàmet, les quatre falles restants i em vaig acomiadar d'ells en Campament-la Iesa. La propera parada ens portava a Burjassot on em rebia Carmela, una amiga que també mostrava símptomes d'una nit moguda. Em va ensenyar el seu gran poble de dalt a baix, i entre falla i falla, dinar i descans. Aixina fins a les quatre de la vesprada, on marxarem a València, ella al centre i jo amb el Tramvia, línia 4 fins a Benimaclet, on tenia al meu quart company del dia esperant. Però abans d'ensenyar-me les falles del seu barri, em va proposar anar a Campanar i espigolar les dos falles grans que tan bona pinta tenien. Va ser una idea terrible, ja que era hora punta de visita i Ofrenda, el transport públic es desbordava de gent. Encara no se d'on traguérem l'aire per a poder respirar, la qüestió és que arribàrem a Campanar i vàrem vore l'Antiga. Innocent de mi, no m'esperava caure en l'encant d'una escena que donaria sentit al projecte. La perfecció de les formes en una d'aquestes imatges que solament la millor festa del món et pot deixar immobilitzat pensant en maneres de rescatar una figura de les flames.
Semblava que donava solament a mi m'agradava el bell rostre femení que s'amagava amb una màscara daurada, mitja cara descoberta i el seu ull blau cel enfadat i amenaçador. Allí desafiava a tots els visitants, sense soltar una paraula, però amb una mirada profunda que desarmava mentre les dos figures centrals s'enamoraven en una composició única i singular. Fascinat, vaig haver de dir-li adéu, allí es va quedar plantada i nosaltres s'allunyarem d'ella per a visitar Nou Campanar, que també ens va dixar una esplèndida falla, encara que amb un pressupost molt més baix del que venia presentat en els exercicis anteriors. El bon treball de Miguel Santaeulalia, amb tres figures centrals de modelatge perfecte i pintura deliciosa, feia que donar la volta a la falla pareguera una missió impossible. Havíem de tornar a Benimaclet, i això suposava tornar a l'infernal tren, on no calia agarrar-se a res ja que la pressió de la gent no permetia ni caure a terra. Ja era de nit i es notava la frescor de Març, vàrem vore les deu falles de la zona, fins que les forces no donaren per a més. Em vaig acomiadar del meu company i torní a casa, lògicament sense poder evitar més empentes en el vagó que estava fins dalt de gent. Aixína es tancava un dia que ens dixava molts somriures i sensacions, però encara quedava el 18, amb la visita al centre. Abans de ficar-me al llit, vaig repassar les fotos amb la càmera i em vaig detindre en la màgica escena: la màscara, la que volia usar per ser anònim, però alhora, no dixar d'enamorar per la seua perfecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada