Capitol V - 16-03-2011 La Ruta Frustrada

El dir adéu a la Falla suposava enfrontar-se a una sensació estranya, tristesa per tot el que deixàvem darrere, però d'altra banda guanyàvem temps per dedicar a altres coses. Els mesos entre abril de 2010 i Març de 2011 me'ls vaig passar concentrat en la carrera de periodisme i en la meua altra passió, el futbol, dos coses que d'una manera o altra anaren lligades de la mà per apartar aquell somni que de xicotet tenia de ser artista faller. De fet, es pot dir que durant ixe temps a penes li vam donar importància al que era una passió amagada. Passarem dels divendres al casal als divendres a casa, dels cap de setmana de ràdio a la barraca als cap de setmana a l'ordinador i davant del televisor. Mai m'he caracteritzat per ser una persona sociable, de molts amics i nits boges que no tenien hora per anar a dormir. La Universitat em va ajudar a destapar-me una miqueta, però això també em va dur algun problema que molt van tendre que vore en la ruta. El 2011 començà de mala manera en l'apartat emocional, i el que havia de ser una gran amistat va acabar per convertir-se en el símbol del què sempre admirava ser, amb afecte quan era vulnerable i enveja quan triomfava.

Un buit emocional que em portà a considerar la falta de reptes de la meua biografia i a una infravaloració personal que arrancà moltes llàgrimes frustrants. Havia de demostrar-me a mi mateix que era capaç de fer tot el que em proposava i no comparar-me amb als altres. Entre pensaments negatius i paranoies, tocà Març a la porta, i una situació que no se'ns havia plantejat mai, érem lliures en Falles i per una vegada no tindríem problema de vore els grans monuments ja plantats. Va ser quan pensí a afegir, al grup de falles que sempre visitava, altres de Secció Especial que normalment no ficava en el curt trajecte per València: Malvarrosa, Arxiduc, l'Antiga o Almirant. Amb l'Actualitat Fallera a les mans, i veient la bona pinta que tenien alguns projectes, em va passar pel cap una idea desgavellada. "Tinc el bonometro mensual de la Universitat, podré fer tots els viatges que vuiga, perquè no anar a vore falles a Benicalap, Rascanya, Benimaclet, Cabanyal, o Campanar?". No vaig seleccionar tots els barris de València ja que em va semblar una bogeria i el meu coneixement de la ciutat no era tan gran com per perdre'ns per els seus carrers. Si veia 100 falles, millor que si només veia 50 ¿Perquè no provar?

En els moments lliures que me dixava la carrera de periodisme, em posí a fer un mapa de València, situí les falles d'especial en un full a part. Després, un altre gran mapa de la ciutat on ubicàrem la situació de totes les demés, no només les d'especial, sinó les vora 370 (descartí pedanies) que ni havien per 2011. Em vaig guiar de les indicacions que donava el portal d' Las Provincias sobre la situació de cadascuna i seleccioní unes franges horàries per als trams. Li vaig comentar la idea als companys de classe més íntims, per a què me feren de guia en els seues zones, dos companys m'ensenyarien Benimàmet, una companya Burjassot i un altre Benimaclet, vaig quedar amb tots ells per al dia 17 on faria un recorregut atípic. El 16 faríem una ruta improvisada on tractaria de vore la zona del Marítim i Rascanya, i ja per la vesprada, després de dinar, al barri de Patraix i Jesús. No contarem amb el que ja dies previs s'havia dixat notar, un clima molt inestable de pluges i vent. La plantà, com les antigues, amb el temps en contra. Arribà el 16 i jo, il.lusionat com ningú, m'anava a vore falles per primera vegada sol i sense lligams. Tan emocionat estava que a poc d'arribar a l'estació de metro d'Almàssera, m'enrecordí que no havia agafat els mapes.

Torní per agafar-los i vaig vore el paraigüa, però no l'agafí tot i que el dia començava gris, pensava que l'oratge no seria capaç de fastidiar-nos el matí. Eren les vuit i mitja i el trajecte fins a la Malva-rosa s'em va passar efímer, molt tranquil, a penes notava l'ambient faller. Baixarem en la parada de la Cadena, i les primeres gotetes suaus de pluja es deixarem caure. Amb la meua Fujifilm en mà, vaig fotografiar Sant Rafael-Antón Martín, Riu Tajo-Cavite i la Malvarrosa, falla d'especial que per fi tenia el gust de conèixer. Per descomptat les indicacions del mapa no es corresponien amb la situació exacta dels monuments i me toca preguntar a persones que m'indicaren. La pluja s'agafava i ja no podíem ignorant-la. Tirarem d'orgull i aconseguim vore Dr Álvaro López, però la intensitat del clima no va donar per a més. Vaig tornar a la parada de la Cadena, totalment mullat, almenys estaria refugiat de l'aigua. I allí esperarem sentats a l'aigua donara treva, però plovia i plovia més, amb prou intensitat. Mentre lluny veia els cartells lluminosos que indicaven la presència de falles amagades per els carrers del Cabanyal. Ens vencien les ganes d'anar, però al treure el cap ens assotava l'aigua.

Passaven els tramvia i els minuts, uns cap a Marítim, altres a Tossal del Rei i altres a Mas del Rosari. Una hora sentats amb els impulsos de voler plorar al vore que la pluja havia truncat el nostre desig i no donava símptomes de canvi. Prou d'esperar, a les 10 i quart vaig pujar al tramvia en direcció a Benimaclet per fer transbord i tornar a casa. En eixir del metro en Almàssera vaig vore que la pluja ja era molt més suau i just va parar quan traguí les claus de casa. Però donava igual, el somni estava trencat, borinot de mi, perquè vaig dixar passar el temps i preferir gitar-me al llit abans de perseguir el que tant volíem fer. Els núvols matiners dixaren pas a un bonic sol per la vesprada, encara que no vaig eixir de casa aquell dia més i tampoc tenia ànims per fer-ho en els següents. No obstant, ja havia fet plans amb els meus companys per al dia després i no era cosa de dixar-los tirats. Fins i tot, els meus pares sorprengueren dient que ells anirien a veure falles per la nit, cosa inesperada més coneixent a mon pare que no es caracteritza pel seu gust d'eixir de casa. Ells anirien a vore falles i jo no em podia quedar plorant al llit, encara hi havia temps per vore falles, moltes falles i històries fins que passara el dia 19, on començaríem a preparar una Ruta Fallera que res ni ningú poguera trencar.