Clarejava el 18 de Març, en les meues cames encara pesava l'esforç realitzat del dia anterior en Benimàmet, Burjassot i Benimaclet. Però hui calia traure forces d'on siguera, ja que venia la grossa, el passeig per València per a vore les falles del centre. Açò, com portava fent tota la vida, però en la novetat este any que no tindria límit de temps ni pressa per a tornar al casal quan més prompte millor. Em sentia estranyat, el 18 de Març era el típic dia que tocava traure el vestit de faller de l'armari, dinar i fer temps fins a l'hora de l'Ofrenda. Lògicament no vaig poder evitar els sentiments d'enyorança al recordar-ho, tampoc quan els membres del meu ex falla Cases de Bàrcena es desmesuraren amb els petardos en el nostre pati per a l'habitual "despertà". Entre les explosions i les ganes, a les nou ja estàvem en peu. Sobre les 10:30 havia quedat amb els meus dos amics, Sonia i Iván, però com és habitual amb ells, el temps és relatiu, i la seua tardança, massa característica. Quedàrem en Almàssera i d'ahí a l'estació de metro on no imaginàvem el que passaria.
Hi havia molta gent esperant al tren amb els mateixos plans que nosaltres, anar a vore falles. Les seues intencions es delataven amb els comentaris que feien, les seues revistes i els blusons amb els mocadors acordats al coll propis de la ocasió. Els xiquets i no tan xiquets feien temps tirant petardos i els majors tractaven d'amagar-se del sol que lluïa com si d'estiu semblara. Va arribar el metro i la sorpresa negativa, no cabia ni una agulla, de fet, no vam poder entrar, ja que era impossible trobar un buit entre tantíssima gent. La decepció era enorme ja que si a les 11 i mitja ja estava el tren aixina de carregat, segons passara el temps seria més complicat poder accedir. Va ser quan se'm va ocórrer una idea, creuàrem la via i ens pujarem al metro en direcció contraria destí Rafelbunyol i baixarem a Meliana on també es notava una gran presència de gent. Allí esperarem al tren que tardà pocs minuts i no sense complicacions, aconseguirem pujar a base de pressió. Allò semblava una odissea, entre la calor, la quantitat de gent i les estratègies per als qui havien d'eixir en cada parada o volien colar-se.
La pressió axfisiant es va mantindre fins a Ángel Guimerà i després en direcció a Campanar, on començaríem la visita de les falles. Jo ja havia vist ambdós, però els meus amics volien vore-les també i per descomptat no vaig posar traves, ja que significava trobar-me de nou amb la màgica escena que em va captivar. Arribarem a la Fe poc abans de la una del migdia i el difícil estava fet, o il.lusos de nosaltres, això créiem. Vam poder vore bé l'Antiga i Nou Campanar, es notava que era un tram bó per a fer-ho ja que les dos estan fora del centre i a ixes hores la majoria de persones anaven a l'Ajuntament per a sentir la mascletà. Arribarem passejant al CC Nuevo Centro i dinarem una poquet abans de lo normal per a poder enganxar la visita al centre del tiró. Quan acabarem, creuarem el riu pel Pont de les Glòries Valencianes, on ja venia tota la gent procedent de la mascletà. La meua intenció era clara, fotografiar més falles del que feía tots els anys en l'habitual recorregut per les més famoses. Tenia fam de visitar altres falles i per això anarem a Dr. Sanchís Bergón i després a Mossen Sorell. Mentre envoltàvem la falla Ripalda-Beneficiència, vaig comentar als meus dos amics la idea que tenia en ment per al any següent.
Ells s'heu varen prendre com una bogeria i un xic que posava sobre les tanques també, sense conèixer-me de res em va dir una cosa semblant a "Pues son más de 200 machote, ya te puedes aplicar" mentre reia amb to de burla i desprenia una intensa olor a marihuana. Jo li vaig respondre que eren 380, però ell no em va fer cas a la resposta i continuarem el rumb en direccions oposades. Per un moment em va fer pensar que la idea era desgavellada e impossible, que no aconseguiria fer-ho. Passarem per Ripalda-Soguers i Alta-Santo Tomás en el nostre camí cap a Na Jordana. Després baixarem fins a Bosseria i ací vaig decidir canviar el trajecte que normalment feia en Falles. Ixquerem del centre a l'oest per a vore Quart-Palomar, on fins i tot vam poder entrar en la falla de Gramaje per i riguérem de valent per lo enginyosa que era. Baixarem per Guillem de Castro, falles d'En Plom, Lepanto, Peu de la Creu i Triador, amb el mapa en mà, vaig vore que era la millor opció per a arribar a la Plaça del Pilar. El recorregut ja m'era més conegut des d'ací, eixirem a Baró de Càrcer i fins al Mercat Central, on la quantitat de gent ja era angoixant.
Visitarem la Mercè i després a la Plaça de l'Ajuntament, ens adonarem que per molta pressa que tinguérem, la Ofrenda i el marejol humà no ens donarien opció a triar lliurement el ritme i la velocitat. Amb paciència arribarem a Convent Jerusalem, guanyadora del primer premi d'Especial, després Pelaio i a l'Estació. Allí reservàrem per a sopar en un bar xinés que coneixíem i cobrir-nos les esquenes per si de cas després ens era impossible trobar taula en cap lloc (en això estiguerem prou llestos). Prenguérem un descans de mitja horeta, els meus dos amics no tenen el xip de ruters fallers i ja estaven esgotats, però jo volia més, ¡molt més! Ens quedava visitar Russafa i jo no volia anar-me'n sense vore Almirant i Regne de València, havia de completar el quadre de les falles d'Especial com a mínim. Ja començava a fosquejar i València sencera estava en el carrer, els comerços fent caixa, la música acompanyant en cada racó i els carrers com a formiguers. Baixarem per la Plaça de Bous buscant els dos pròxims destins i arribarem a l'encreuament de Marquès de Túria i Regne de València.
Jo, un poc desorientat, dirigia l'excursió i escalarem Marqués de Túria intentant trobar Almirant Cadarso, però després de passar carrers i carrers no trobava la falla fins que desesperat, li vaig preguntar a un policia i em va donar constància de l'error que havia comés en prendre ixe rumb ja l'havia deixat arrere. Per fi trobarem la gran obra d'Algarra, segon premi en Especial. Al fons, la falla Regne de València i vaig sumar-me el capritx de vore Mestre Gozalbo, tot i la foscor. Ens acostàvem al final del recorregut faller, quedava Russafa i les llums, per primera vegada aconseguiria vore les dos falles de nit i relluint amb totes ixes bombetes de colors. Atallàrem pel carrer Dénia i seguirem la pista de les llums que indicaven el començament de l'enllumenat a Sueca, i la falla al fons. Ací va ocórrer el que jo intentava evitar, ni havia tanta gent que ens quedem embossats, sense poder anar cap avant ni arrere. Donar la volta a la falla de Sueca era impossible i no vam poder moure'ns durant mitja hora llarga, fins que amb ajuda d'espentes i la megafonia donant instruccions, la pressió ens va portar a Cuba-Literat Azorín.
Simplement ens deixàvem espentar, ni ens molestàvem a fer res més, ja que la pressió de darrere s'encarregava de moure'ns. Va ser quan caiguí en què seleccionar els horaris de visita a les falles era molt important si volíem tindre temps per a visitar-ne més. Quasi una hora per a fer aqueix trajecte Sueca-Cuba, però al final, aconseguim eixir de l'aglutinament. Arribarem sobre les nou al restaurant on havíem reservat i sort que ho vàrem fer, perquè la cua que s'havia format era llarga. Decidirem no quedar-nos a la Nit del Foc, estàvem esgotats i l'espectacle era molt tard, a més de tindre que agafar el Metro al tornar amb el que això suposava. De camí a casa no poguérem evitar de nou el marejol de gent al vagó. Em vaig adonar ixe dia que per a gaudir de les falles havia d'evitar els embossos de gent i sobretot, que si volia complir el meu somni, no podia dependre d'altres persones, sinó solament de mi mateix i de planificar fins al mínim detall per a què el temps no fora una complicació en el nostre repte faller. S'acabaren les falles 2011, el 19 no ixquí de casa en tot el dia. Teníem onze mesos per a reflexionar sobre les properes falles 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada